Cada vegada que respires

Capítol 13, 3a part: Mu. Anàlisi microscòpica d'una expectativa.

En Jordi va arribar més d'hora. Era un d'aquells dia en què es trobava especialment malament. Només volia descansar, estirar-se. Se sentia el pols accelerat i unes punxades molt fortes a les temples. Estava fatal, per llençar a les escombraries! No soparia, aniria directe al llit. Va obrir la porta intentant de no fer soroll. No volia alertar la Isabel, sempre preparada per un nou atac. Merda!, primer havia de passar per la cuina a buscar el pinso del gos. Ella, com un general preparant el setge d'una ciutat, l'escometria a crits tan aviat com el veiés posar el peu a la cuina, el seu temple sagrat on ella es movia amb agilitat entre paelles i cassoles. Podia imaginar-se l'escena amb autèntica claredat. Que hi fots aquí a aquestes hores? El sopar encara no és a punt. Surt que m'alteres! No l'aguantava. A vegades es preguntava fins quan podria resistir-la. Quin era el seu màxim? Havia d'agafar aire, respirar de manera compassada , fer l'impossible per tranquil·litzar-se. El gos es va avançar, possiblement devia voler anar a beure aigua fresca. Ho feia sempre després d'un passeig llarg. Si la seva dona veia el gos córrer pel pis també es posaria nerviosa, qualsevol cosa la crispava. Va cridar l'animal, que ja s'havia perdut camí de la sala d'estar, i es va maleir per no haver-hi pensat abans. No l'hauria d'haver deslligat tan de pressa. Seràs estúpid! es va repetir. La migranya era tan intensa que es va haver d'aturar un instant abans de continuar caminant. Es va repenjar a la paret, inspirant i expirant aire a poc a poc quan el va sorprendre la melodia, Policy of Truth, d'un dels seus àlbums preferits. Qui l'estava escoltant?

Li van venir a raig tot de records d'un altre temps. Vint-i-un anys , l'arrogància de la joventut, un futur amb dret a equivocar-se i la precipitació com a única consellera. Un encreuament, diversos camins, un munt de preguntes sense resposta. Havia escollit bé en algun moment de la seva vida? Si no hagués tingut la mare que li havia tocat , no s'hi hauria fixat mai en la Isabel. Fill, tu i jo som iguals. Per sort has sortit a mi, i no al teu pare. La bellesa és un do que has de saber valorar com a tal. Aprofita-te'n i escull sempre les dones més boniques... i ho deia amb orgull mentre es mirava la pell a la recerca d'alguna petita imperfecció que li fes passar un mal tràngol. En Jordi tenia ben gravades a la ment totes i cadascuna d'aquelles paraules. L'odiava. Recordava cada moment amb detall, potser perquè sempre es repetia, invariablement. El pare que mai no parava per casa, les hores que havia de compartir amb ella. Quan llegia, quan escoltava música, quan estudiava, quan mirava la televisió, sempre el buscava. A tothora. L'acariciava, es premia contra seu, molt fort, abraçant-lo. Sabia com tocar-lo fins que ell hi acabava accedint. Mama, no puc, no puc continuar fent això. No puc, no podem... llavors ella li repetia que no hi havia res de dolent. No és censurable si ens ho passem bé... Si em rebutges no ho podré suportar... faré una bogeria... sóc capaç d'explicar-ho al teu pare... Tu ets el meu fill, em pertanys... L'escoltava, s'abandonava als seus capricis, la satisfeia . Era el que li havia ensenyat, el que havia après de ben petit. De nen, adolescent, home; un simple cos que ella usava per obtenir plaer. En Jordi sempre es quedava tocat quan ella marxava del seu costat. Es tancava dins de la dutxa on es fregava el cos amb energia com si el sabó damunt de la pell pogués eliminar el tacte ardent de la seva mare, els petons aquosos que s'havien enganxat a la carn. Se sentia manipulat, brut, sobretot culpable per no saber-la parar en sec. Prou, s'ha acabat. Explica-ho a qui vulguis, tira't del balcó a baix si no ho pots assumir_ però les paraules se li quedaven enganxades a la punta del paladar, fetes un manyoc de nervis i la veu no li sortia. Va ser per escapar-ne durant unes setmanes que va acceptar la proposta d'un amic de facultat. Et véns al poble dels meus pares a passar aquest mes? Ens ho passarem bé plegats , podem anar de festa cada nit . Durant el dia hi ha un munt d'activitats per fer, des d'anar amb bicicleta fins a banyar-nos a l'estany. És un lloc de puta mare per divertir-nos.

Era el mes de juliol, no tenia cap pla a la vista i estava esgotat de la mare. Evadir-se, canviar una realitat per una altra de més atraient. La cançó el tornava al present i un segon més tard tornava a fugir endut per la memòria que s'obria pas cap a una altra època.... Si no haguessin anat a aquella discoteca aquella nit, si el disc joquei no hagués punxat una peça del seu grup favorit, o si aquella desconeguda vestida de blanc, sense cap encant en particular ni res que la fes brillar per damunt de les altres, no s'hagués deixat endur per la música amb la mateixa passió que ho feia ell... no s'hi hauria atansat, ni ballat, ni l'hauria besada, ni tocada. Era una dona tan patèticament fàcil... com la seva mare, i alhora molt diferent! Poc atractiva, tan terriblement vulgar! Mentre creuava la pista per apropar-s'hi podia escoltar la mare feta un sac de nervis. De ben segur que no la consideraria al seu nivell. Fill, no et plantejaràs sortir amb aquesta arreplegada! L'has vista bé? Fa pena! Retrets imaginaris que provocarien que aquella desconeguda fos més desitjable que cap altra dona en aquella sala o en qualsevol altra. Morbós. Franquejar una línia prohibida. Si tot això no hagués passat, ara no seria aquí, ni tindria una vida tan lamentable com la que estava vivint.

Va dirigir-se cap a l'habitació d'on provenia la cançó. Va obrir la porta. La música va prendre relleu, més forta i magnètica. Cap dels seus pensaments havien estat justos. Ara ho veia. La Isabel i ell havien d'estar junts, l'havien de concebre. Una persona ho compensava, només una: ella. La resta era intranscendent.

- Què hi fas...? _ en Jordi va deixar a mig acabar la pregunta, sorprès per la situació.

- Ah... la mama t'ha tret les teves coses de l'habitació i te les estava ordenant. No li ho comentis, que s'enfadarà si ho sap.

- No sé què dir, jo... gràcies...

Era enmig de l'habitació, vestida amb uns texans vells i una samarreta d'un rosa pàl·lid que portava arromangada a nivell dels colzes, i que deixava al descobert una petita part de l'espatlla. Devia estar acalorada perquè tenia una vermellor saludable a les galtes. Se'l va quedar mirant molt quieta, amb els llavis entreoberts, esperant què? Expectant. S'hi va aproximar, valorant-ne el gest, qui sap si la disponibilitat. Era el més a prop que havien estat en anys, l'un de l'altre. Estava tan concentrat en ella que fins i tot va oblidar de manera momentània que encara no feia ni un minut que es queixava d'un mal de cap insuportable.

- Míriam, on ets? _ la veu aguda com un xerric es va intensificar. _Ah, sou aquí? Ja veig que la teva filla ha tingut pressa per ficar-t'ho tot en ordre. _ La Isabel ho hauria d'haver previst. Aquella nena era com el seu gosset faldiller. Ja l'arreplegaria i li cantaria la canya més tard! Estava furiosa._ Crec que serà bo per als dos que dormim separats a partir d'ara. _ es va assegurar de recalcar-ho fent ús del menyspreu característic amb el qual s'havia acostumat a tractar-lo, sobretot des que havia perdut tot interès pel seu marit.

En Jordi no va respondre. Finalment, s'havia alliberat d'haver de compartir llit amb aquell cos descurat i poc atractiu que no li aportava cap satisfacció. Una habitació per a ell, el seu espai. Feia temps que ho desitjava. La nena va sortir corrents amb el cap cot, acovardida per haver gosat desobeir les indicacions maternes. Pobreta, li'n cauria una de bona! La Isabel la va seguir de ben prop, com una diva amb molt fums que sabia que tenia el favor del públic; caminava amb el cap ben alt, desbordant arrogància.

Estava trist. Havia passat el moment. O potser el moment mai havia existit i la seva ment li havia fet creure el que volia. Es va estirar esgotat, va apagar el compacte.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi

La música que sent quan arriba el pis, Policy of truth i que li porta records d'un altre temps.