Cada vegada que respires

Capítol 20, 12a part: Tau. Si no eres amb mi, on eres?

5 de gener de 2011

Va quedar al centre amb la seva filla. Era la tarda de la cavalcada de Reis i no van poder evitar l'aglomeració de gent, especialment de famílies senceres amb nens que esperaven amb il·lusió l'espectacular comitiva dels tres reis d'Orient. Enmig de tanta gatzara i xivarri era fàcil perdre's, de manera que ell la va subjectar fortament de la mà. Empentes, crits, emocions dels petits, i ell només podia pensar, encara me li faran mal, si almenys portés talons com la seva mare, però no, havia de portar una sola plana, que encara la feia més diminuta amb el seu escàs 1,58 entre tot aquell guirigall de braços, mans i cames que frisaven per ser a primera fila i tenir els nens a coll perquè poguessin veure amb claredat l'espectacle de música i dansa, els carruatges grandiosos i els monarques que havien vingut de molt lluny per omplir de regals les cases. Sortim d'aquí! _ li va cridar, però la Míriam semblava tan afectada com quan era petita i havia de portar-la a coll-i-be perquè pogués veure de prop el seu rei, el negre, que sempre li concedia tots els seus desitjos perquè havia estat una bona nena bona durant l'any, excepte alguna petita dolenteria sense importància per la qual solia rebre una mica de carbó a tall d'advertiment. I això per què? Els preguntava la nena amb desconcert en veure la peça de color negre , rasposa al tacte , al costat de les joguines que s'amuntegaven sota l'arbre de Nadal. Perquè a vegades no t'acabes la verdura del plat o t'hem d'insistir molt perquè te'n vagis a dormir a l'hora._ li recriminava la Isabel en veu baixa, per no disgustar-la. Aleshores la petita assentia conforme. Tens raó mama. Perdona. Estava tan bonica amb els ulls baixos i la mirada de penediment, que ell se l'hauria menjada a petons allà mateix si hagués pogut. Aquella escena es repetia cada any. Mira, els patges reials han deixat de nou un tros de carbó. Això és que has fet alguna cosa mal feta._ comentava un adult. No, de veritat que no... La seva mare sempre tenia una contesta preparada. Perquè era important mantenir les tradicions , perquè els ensenyava, ja de ben menuts, que a la vida no tot era rodó. I sí, la seva dona tenia raó.

- M'ha fet gràcia veure els reis amb tu. Fa molt anys que no hi veníem plegats, veritat? _ li va preguntar entre commoguda i divertida mentre que ell no podia evitar pensar que era una criatura per molt que al seu carnet d'identitat la titllés de persona major d'edat.

- Sí bonica, a mi també m'ha agradat. Però ara sortim d'aquí?

El trànsit havia estat desviat. Van creuar la carretera, patrullada pels agents de seguretat. L'ambient era festiu i les llums dels carrers il·luminaven de vida la ciutat. No feia fred i bufava un ventet agradable. Eren feliços, i sí, s'ho havien guanyat a pols.

- On anem?

- És igual, on vulguis!

Què importava el lloc? Sense Isabels, ni amics que s'interposessin, ells dos havien decidit un lloc de trobada i aquelles hores eren seves, els pertanyien, i pensaven aprofitar-les al màxim. Van accedir a un dels centres comercials empentats per la marea humana de veus, abrics , jaquetes, que els impulsava a caminar cap endavant, a moure's, sense cap objectiu concret. Podien asseure's a prendre un refresc, fer un tomb per les botigues de l'interior, donar-se algun caprici. Tothom estava en moviment ; grups, parelles, famílies senceres amb bosses de regals o sense encara però amb la intenció de comprar , d'omplir-les fins dalt abans no tornessin cap a casa.

- Què vols fer? _ Li va preguntar ell en tant que la nena s'havia quedat absorbida en una botiga on el producte principal era la xocolata: rajoles de xocolata blanca, amb llet, negra, amb ametlles, amb nous, amb peces de taronja, bombons, galetes, rodes de xocolata, trufes... _ Vols que et compri...

Frase inacabada. Crit eufòric, cop de mà a l'espatlla amistós amb un munt de records a l'engròs.

- Jordi, quants anys! No estava segur que fossis tu al principi, però aquests ulls teus no presten a gaires confusions! I bé, què se n'ha fet, de la teva vida?

L'Oriol Nogués. Com oblidar-lo? Més gras , tot ell més ample, amb clars indicis de calvície, però amb la mateix desimboltura agredolça de quan era el capitost de la classe. El noi amb més poder de l'aula, capaç de sentenciar un professor o exculpar-lo , també de putejar el company que li provoqués més aversió o que fes perillar la seva autoestima: ell, en aquest cas. Potser la vida d'institut és un oasi de pau per a molta gent, però per a en Jordi va ser un autèntic infern gràcies a la confabulació de l'imponent Oriol, líder indiscutible, amb altres companys de curs que santificaven totes i cadascuna de les seves opinions sense qüestionar-se-les mai. Era evident que en Jordi Ferrer era un rival molest , que calia sacrificar-lo pel bé de la comunitat. Tenien les hormones revoltades i moltes ganes d'experimentar el sexe amb unes companyes de curs que només tenien ulls per aquell noi silenciós , de faccions massa perfectes per poder-hi competir. Odiava aquell tio, i ara se'l trobava quasi de front, quan anava acompanyat de la seva filla! En Jordi estava revoltat per la seva mala sort i només li rondava una sola idea pel cap, dificultar un diàleg sense sentit que li recordava una època escabrosa, angoixant i depressiva, que el va ajudar a definir-se com a persona adulta; algú inestable, pendent sempre de la medicació de torn.

- Bé, gràcies. _ va respondre amb brevetat i sense inflexions a la veu. Captes la idea? Ni et miro, no ets res per a mi, no vull parlar amb tu i si tinguessis una mica de dignitat o de vergonya no t'hauries atrevit a dirigir-me la paraula. No, aquell imbècil no s'havia donat per entès perquè continuava impassible observant-lo amb una falsa rialla amistosa d'orella a orella.

- Jo m'he casat i tinc, mira, aquesta és la meva dona Clàudia amb els nostres dos fills, la Natàlia i en David. Ara tenen vuit i onze anys respectivament. _ els va presentar amb orgull, en un afany de demostrar com n'era, de bon pare i de bon marit.

La seva dona es va ruboritzar en veure'l i va torçar el cap amb coqueteria al temps que li tendia la mà.

- Encantada, de conèixer-te. L'Oriol no m'havia parlat mai de tu abans. De què us coneixeu, de l'institut?

Continuarà...

El de la foto és en Jordi.