Cada vegada que respires

Capítol 21, 5a part: Ípsilon. Les directrius d'un bon estrateg.

 dissabte, gener de 2011

La Maria Comas tenia un dia difícil. S'havia llevat amb molt mal d'esquena i amb la casa de cap per avall com cada dia. Els seus dos fills, adolescents, havien sortit al seu pare, uns senyorets amb aspiracions de marquesat que l'únic que feien era exigir-li més i més. Mama, faràs macarrons gratinats per dinar? M'has planxat la roba? Recorda que necessito els pantalons nets per demà! No t'oblidis de recollir-me els llibres que vaig sol·licitar a la llibreria i sobretot compra'm fruita per a les postres... La Maria es va posar dempeus a les sis del matí i va començar a feinejar amb aquells dos galifardeus sense sang que es movien per inèrcia a primera hora. Espavileu, que fareu tard a classe!, reprimenda amb la qual el pare no se solidaritzava perquè estava massa ocupat prenent el seu cafè recent mòlt, i llegint el diari digital per internet tot ben escarxofat al seient. Paco, punyeta, ja podries fer-me costat o com a mínim aixecar el cul de la cadira per ajudar-me!, que rebia una de les seves respostes típiques per treure's el mort de sobre _ A mi no m'atabalis que tot just som dos quarts de vuit del matí i porto la son arrapada al cos. Maria, no et posis nerviosa dona, que la vida són quatre dies! Inútil d'entendre's amb un home així! Què li havia vist per perdre el cap i casar-s'hi? Aquella era una pregunta sense resposta que es feia sovint tot endreçant el pis, fent els llits, preparant el dinar pels dos ganàpies de quinze i disset anys respectivament, posant la rentadora, estenent la roba, planxant, escombrant i traient la pols. Després d'una marató de tasques, a les onze, una hora abans d'entrar a la feina, encara li va donar temps de passar per la llibreria a recollir l'encàrrec del fill gran, que li va recordar la importància d'aquella compra endarrerida de feia dies. Necessito aquests llibres per a les assignatures de llengües. M'hi va la nota de l'avaluació. Per fi, les dotze, uniforme posat, llesta per atendre els clients en un dia que prometia feina a dojo, com corresponia a un dissabte.

- I bé? Ja han mirat la carta? Què demanaran? _ la Maria portava la llibreta i el llapis per prendre nota de la comanda d'aquells dos comensals amb cara de turistes.

- Sí, ja ens hem decidit.

- Llavors, per beure?

- Aigua, que sigui molt freda si us plau, i refresc de llimona per a ella.

- I de primer?

- Amanides.

- De segon?

- Dos plats de bacallà.

- Perfecte. Ara mateix els ho porto.

La Maria va desaparèixer com un coet. Era una dona activa, sort d'això!, atès els tres penques que tenia a casa, que en ocasions veia com unes paparres que li xuclaven la sang. Per sort el calmant pel dolor li havia fet cert efecte i podria anar tirant fins a dos quarts de cinc, hora en què tancava el restaurant per reobrir a dos quarts de vuit del vespre. Va passar la comanda i va tornar a la taula amb la safata de les begudes.

- L'aigua amb el refresc de llimona. _ va obrir les ampolles i va començar a servir els clients. _ Són de fora , veritat? _ Li encantava donar conversa, de fet era part de la seva feina: ser amable amb els clients.

- Sí, venim de ciutat, de la capital concretament. És un poble molt bonic el seu. Hem vingut a passar el dia.

- Sí, és un lloc pintoresc. I esperi's que vingui la primavera, quan s'iniciï la temporada de platja! Aquí s'hi està que no s'hi cap.

- M'ho imagino. Aquesta part de la costa té molt d'encant.

- És del millor de Catalunya, sense cap dubte! _ va afirmar la Maria orgullosa de ser originària d'un dels poblets amb més personalitat de la Costa Brava segons els pintors i els intel·lectuals._ I aquesta noieta tan maca, és la seva filla?

- No, sóc la seva parella! _ va contestar decidida la noia . Allà ningú els coneixia, per tant podien adoptar el paper que volguessin. Es va permetre aquella llicència, per què no? Va prémer la mà d'ell amb afecte, reafirmant amb els gestos el que ja havien expressat els seus llavis amb convicció.

- Ah, vaja...jo em pensava que... perdoni'm. _ la Maria els va observar avergonyida d'haver-se ficat de peus a la galleda un cop més. Era massa xerraire i impulsiva i això havia provocat més d'una situació tibant amb algun dels clients. Es va disculpar com va poder i va sortir tota escorreguda cap a les cuina. Aquell home era molt més gran que aquella noieta, una adolescent com els seus fills a tot estirar, i no havia pogut evitar fixar-se amb l'aliança de casat de la seva mà esquerra. Era escandalós! Ara entenia per quin motiu fugien de la ciutat! Per jugar a les parelletes en algun punt perdut de la geografia on cap persona els pogués reconèixer. De segur que havia llogat alguna habitació d'hotel barata per endur-se-la al llit. Quin poca-vergonya ! Amb l'educat i el correcte que semblava! Era ben cert que les aparences enganyaven!

Continuarà...