Cada vegada que respires

Capítol 9 sisena part: Theta. Retalls de felicitat a la carta.

 23 d' abril de 2009

La Isabel es va llevar com sempre i el primer que va fer va ser mirar per la finestra. Feia un dia clar, lluminós, seria una bona diada, va pensar amb optimisme. A mig matí, un noi li va portar un ram de roses vermelles , fins a un total d'una dotzena, acompanyades de la nota pertinent: Saps que t'estimo. Fem un sopar íntim aquesta nit? firmat Jordi , amb la lletra característica del seu marit; una lletra polida, de traç fort i allargat. Va sospirar, il·lusionada com una adolescent. Ell no deixava de sorprendre-la, i ella es va sentir culpable en recordar que encara no feia un any i mig dubtava de la solidesa del seu matrimoni. Estava tan contenta que no va poder esperar que ell arribés de treballar i li va trucar.

- Jordi?

- Sí, digues. Com va el matí?

- Fantàstic. Acabo de rebre les roses. Són precioses.

- M'alegro que t'agradin. Has llegit la nota?

- És clar. On penses portar-me a sopar?

- He reservat taula en un restaurant a tocar del mar. Et fa gràcia la idea?

- Ja saps que sí. M'encanta!, una nit romàntica, només per a nosaltres dos. Espero que la Míriam no es molesti...

- Per?_ va interrompre-la ell, com si aquell comentari fos tan sorprenentment irrellevant que no tingués sentit el sol fet d'esmentar-lo.

- Bé, com que es quedarà sola a l'hora de sopar, qui sap si...

- Ja té el Pau. Quan algú està tan enamorat com ella, de ben segur que els pares li fan més nosa que una altra cosa. _era el despit el que parlava? Possiblement, tot i que el feia sentir bé saber que la nena arribaria abans que ells i que s'hauria d'espavilar amb un menjar ràpid o congelat. Passo de tu, ja ho veus! Aquest seria el missatge.

- Noi, no et reconec. Darrerament estàs d'un liberal...

- S'ha d'evolucionar, no? Escolta, t'he de deixar que tinc feina. En parlem quan arribi?

- D'acord. T'estimo.

- Igualment.

Van quedar davant de la porta del local a dos quarts de deu . En Jordi ja l'esperava quan ella va arribar amb un taxi, amb por de fer tard. El seu marit era tan primmirat amb els horaris i la puntualitat que sabia que s'enfadaria si s'endarreria, però per sort va calcular bé el temps i va arribar al lloc cinc minuts abans. Ei, Jordi! Va alçar al mà en sortir del cotxe i ell va anar directe cap a la seva dona. Vine, és aquí mateix. La va conduir agafada de la mà fins al restaurant. Era un lloc íntim que recordava els vells locals de mariners d'antany. El cambrer, que es va apressar a rebre'ls, els va conduir entre una munió de taules, la majoria d'elles ocupades per parelles, davant d'un enorme finestral que donava al mar. Era un vespre càlid i lluminós des d'on es podia distingir clarament la platja, el moviment de les onades, així com percebre la salabror característica de l'indret. Van observar la carta amb deteniment. Marisc i cava, sobretot cava! Era un dia que regalimava optimisme, la gent s'abocava al carrer en massa: parelles, grups d'amics, famílies senceres que celebraven el dia dels enamorats; l'ofrena d'una rosa a canvi d'un llibre. A més, era el seu sant; sant Jordi, patró de Catalunya.

Cada any l'havien celebrat els tres plegats, el matrimoni amb la nena. Aquell dia en especial ell es permetia la llicència de sortir abans de la feina. A casa, esperaven l'arribada de la seva filla de l'institut i, sense perdre ni un minut, sortien cap al centre on el batibull de gent , parades de flors i de llibres convivien amb els espectacles urbans i les retransmissions en directe de programes de televisió o de ràdio on els periodistes donaven sempre la darrera hora de l'ambient, dels principals llibres venuts, dels novel·listes més sol·licitats pels lectors que buscaven la seva signatura. Al vespre, s'hi feia bo, sempre sopaven a la terrassa. Una trucada i en una estona, mentre les noies posaven les roses en aigua i es canviaven per una roba còmoda, els portaven el millor menjar italià de la zona. Els encantava als tres, però sobretot a la Míriam. Cava, pastís, intercanvi de llibres. Era un dia bonic, que vivien intensament. Hi ha rituals que són intocables: Cap d'any a casa dels seus pares, Sant Jordi a casa seva. Potser per això se li va fer costa amunt en saber, de mà de la Isabel, que la nena no apareixeria per casa fins ben entrat el vespre. Volia celebrar el dia dels enamorats amb en Pau, en comptes de seguir la tradició familiar que s'havia arrelat a les seves vides des que ella havia nascut. En d'altres paraules, que ella també passava del tema! No era que els pares sortissin per celebrar la festa en la intimitat i l'havien deixada de costat. Apa, s'havia d'espavilar soleta! La realitat era que a ella ja li anava bé, que tenia els seus propis plans. Mai s'havia pogut imaginar aquesta variable. Sabia que la Míriam no li pertanyia i tant els calmants com els antidepressius l'havien ajudat a suportar aquell pes, de tal manera que quasi s'havia arribat a creure que era feliç, que podia estimar una dona que havia començat com un error de joventut, com el seu pitjor malson durant molts anys de matrimoni, i que ara s'havia transformat en una parella comprensiva i amable. Una barreja de valiums , prozac, i molt d'esport ho havia fet possible. La Isabel, la seva dona, fins que la mort els separés. L'estimava? Per què enganyar-se! Només era un substitutiu, un succedani d'amor adulterat pels fàrmacs que consumia diàriament. Va notar el disgust comprimint-lo, l'amargor de la decepció a la boca de l'estómac. Fins quan podria resistir-ho? Sovint tenia por d'estar a punt de superar els seus límits, de caure i de no ser capaç de tornar-se a aixecar. Però el pitjor era que només depenia d'ell sortir-se'n. Calia assumir la realitat. Era així, li agradés o no.