Cada vegada que respires

Capítol 10 setena part: Iota. La teoria de l'acció i de la reacció.

divendres, juliol de 2009

Darrer dia de curs, fins al setembre. La Candelaria es va acomiadar dels seus adeptes i en fer-ho els va fer un regal molt especial. Us beneeixo perquè aquestes vacances la sort us vingui de cara i perquè trobeu un retall de FELICITAT darrere de cada cantonada, darrere de cada somriure. Va inspirar amb força per carregar-se d'energia i , acte seguit, va llançar aquella nova a l'aire amb la voluntat que tots i totes se'n poguessin beneficiar . Esgotada per l'esforç, va estar a punt de desmaiar-se, però va saber redreçar-se a temps. Era una dona forta i el clam enfervorit del grup que l'aplaudia frenèticament la reactivava, recordant-li que era ella, l'única!, la desitjada musa de qualsevol pintor, escriptor i poeta. La sublim Candelaria Rusman! En acabar la sessió, es va acomiadar fent un petó a cadascun dels assistents. Fins setembre benvolgut/ benvolguda deixeble/a . Políticament correcte. Calia diferenciar el gènere femení del masculí. No volia que ningú l'acusés de sexista o masclista o d' alguna d'aquelles parides tan de moda avui en dia. Era una frase ritual, que no la comprometia a res i que la beneficiava en el cas de no recordar-ne el nom. A canvi d'aquell petit gest rebia comentaris diversos que l'ajudaven a enfortir el seu orgull, la infinita confiança en les seves capacitats psíquiques, mentals i espirituals. Has estat una font d'inspiració a la meva vida, Com podré suportar un estiu sense les teves sàvies ensenyances!, Candelaria, t'adoro, ets magnífica... que contrastaven amb el desapassionat Fins a la vista! del maleït Jaume Comas, el pitjor i més lamentable alumne que havia tingut mai i de qui recordava a la perfecció nom i cognom.

Un cop al carrer en Jaume va convidar la Isabel a prendre un refresc. Era una tarda plena de llum i venia de gust ocupar una de les moltes terrasses que s'oferien a peu de Rambla. No podia deixar-la marxar així com així, sobretot tenint en compte que no es veurien fins al cap d'un parell de mesos. Una eternitat al seu entendre. Va deixar que ella escollís la taula i la va acompanyar amb la cadira quan ella es va asseure. Era important cuidar els detalls, ser extremadament educat, fer sentir a una dona que ella era el centre de tot. Estava bellíssima amb aquell vestit groc llimona que se li ajustava al cos com una segona pell. Quines corbes més voluptuoses! Qualsevol home amb una mica de seny devia perdre el cap per ella.

- Isabel, estàs preciosa amb aquest vestit!

- Tu sempre m'afalagues. De debò t'agrada?

- Exquisida!_ ho va dir de cor, perquè era tal com ho sentia. _ Però, de ben segur que el teu marit deu estar cansat de repetir-t'ho.

- He d'admetre que no acostuma a...

- És un poca-solta llavors o està ben cec.

- Segur que ho dius a totes les dones.

- No. Només a la que m'importa.

La Isabel no sabia exactament com agafar-s'ho. A vegades creia que en Jaume estava intentant seduir-la de manera descarada, encara que tan bon punt com començava a sospitar-ho, ell adoptava una altra actitud, no tan directa, i la divertia amb estrambòtiques anècdotes laborals que la feien esclafir de riure. El cert és que l'estona al seu costat passava especialment de pressa. Era gratificant ser amb ell. El granissat de maduixa era refrescant, molt dolç, com a ella li agradava, a més rebia compliments constants, que la feien sentir com una noieta de divuit anys. Si no fos que es feia tard i no volia haver de donar explicacions a casa, s'hauria quedat fins ben entrat al vespre, però havia de marxar. Va donar un darrer cop d'ull al rellotge, tres quarts de nou, tardíssim, i encara havia d'agafar l'autobús! Es va aixecar de la cadira i va agafar la mà d'ell en un gest de comiat. Ens tornem a veure al setembre?És que no m'hi puc estar més, he d'anar-me'n!