Cada vegada que respires

Capítol 10 sisena part: Iota. La teoria de l'acció i de la reacció.

Capítol 10

Iota. La teoria de l'acció i de la reacció.

juliol de 2009

En Jordi va agafar el camí ple de sots i pedres camí de la Protectora d'animals i plantes de la ciutat, de la qual era soci des que tenia ús de raó. Li agradava estar al cas dels animals que hi entraven, dels que adoptaven, i es fixava sobretot en el tipus d'ajuda que necessitava el refugi en cada moment: recollida de mantes a l'hivern, sol·licituds d'ajuda per casos extrems que necessitaven operacions o tractaments mèdics que requerien d'ajuda econòmica. Donar un cop de mà als animals desvalguts era important per a ell, potser perquè sabia que hi podies confiar molt més que les persones, que mai et traïen.

Mirant per internet li havia cridat l'atenció la foto d'un gos que havia estat abandonat pel seu amo recentment amb l'excusa de no poder fer-se'n càrrec. Mai havia entès aquells raonaments fàcils i de poca consistència. Ningú t'obligava a tenir un animal de companyia, però si un es decidia a comprar-lo o adoptar-lo havia de responsabilitzar-se'n fins al final. De petit havia tingut una mascota, una gossa diminuta, similar a una guineu estèticament, de pelatge de color foc, que li havia omplert la vida d'una mica de llum. Era la seva companya, la seva única amiga, especialment després de rebre les visites de la seva mare a les nits o a les tardes en què el seu pare no hi era. La gosseta, de nom Heura, s'arraulia al seu costat i l'omplia de petons amb la llengua. Ell l'acariciava i sabia que no estava sol, que almenys importava de veritat a algú. Quan l'animal va morir es va jurar no tenir-ne mai més cap a casa. El disgust havia estat tan enorme que no havia volgut tornar-ho a experimentar en tota la seva vida . Ho havia complert fins aleshores. No obstant això, el gos de la protectora, l'havia impressionat. Va llegir la informació adjunta a la fotografia: dut en un estat lamentable, amb paràsits, cataractes, artrosi, i signes de maltractament. Tot això sumat a l'avançada edat de l'animal, de deu anys, feia difícil l'adopció i se'l presentava com un cas urgent. En Jordi va quedar captivat per la seva imatge, tan desvalguda i atemorida que semblava trapassar la pantalla de l'ordinador . Va adonar-se que no s'ho perdonaria si no anava a buscar-lo.

- Es pot saber d'on has tret aquest animal? _ va bramar la Isabel quan el va veure arribar acompanyat d'aquella mena de gos estrany.

- L'acabo d'adoptar. Es diu Baloo.

- T'has tornat boig o què?

- Isabel no rondinis si us plau. Sempre fem el que tu vols i per un dia que jo decideixo, no n'hi ha per fer un drama!

- Per Déu, és horrible. No podies haver escollit res millor? No comptis amb mi per fer-me'n càrrec, ja tinc prou feina en aquest pis per a més haver de suportar una bèstia com aquesta!

- No t'hi amoïnis. Jo me n'ocuparé. Quan vagi a treballar també vindrà amb mi. Ni el notaràs.

Quan en Jordi va veure en Baloo al fons de la gàbia, replegat sobre si mateix, com si volgués desaparèixer del món, fer-se invisible de tots i de tothom, se li va encongir l'ànima. Era un animal trist, gairebé esquelètic, que demanava a crits una mica de compassió.

- Vine, que entrarem dins. _ va dir en Roger, un dels treballadors que portava més anys a l'entitat._ El van dur fa una setmana. Com pots veure no estava gaire ben alimentat. Menja de manera compulsiva i té moltes pors.

- Té paràsits encara?

- Ja no. El vam rentar i el vam haver d'esquilar. Era un pastor de pèl llarg. Anava ple de puces i de llagastes , a més tenia un munt de nusos, amb molta brutícia enganxada.

Un cop dintre de la gàbia, en Jordi s'hi va apropar amb cautela i es va quedar quiet, observant-lo. Era esgarrifós imaginar quin tipus de persona havia estat capaç de fer una cosa així! Es va sentir sobrepassat per l'emoció. Aquell animal et destrossava el cor només mirar-lo.

- No pateixis, no mossega. Això sí, és molt desconfiat. _el va informar en Roger.

- No em fa por. Només intento descobrir com reacciona amb mi.

Feia molta xafogor. Hi havia gossos que cridaven estressats, d'altres més alegres malgrat les condicions en què es trobaven, abandonats i sense llar, jugaven entre ells; uns darrers s'abocaven desesperats a la porta d'entrada quan apareixia un possible adoptant. Era com si supliquessin. Mira'm, escull-me a mi, sóc bo, sóc meravellós, sempre et seré fidel... i es posaven dempeus perquè algú els acariciés o els fes una mica de cas. Aquell gos per contra no es movia, continuava en un estat letàrgic, amb el cap baix, aliè al seu entorn. En Jordi va sospirar abatut. No connectem?M'agradaria tant ajudar-te! Es va incorporar a poc a poc per no espantar-lo. Sortiria de la gàbia i ja pensaria què decidir. Aleshores, es va fer el clic. L'animal, com si finalment entengués que allà hi havia la seva segona oportunitat, va girar ,va panteixar inquiet, i el va mirar directament als ulls. Malgrat no posseir la capacitat de parlar, li va saber explicar la història de la seva vida. No em donaven quasi de menjar, l'aigua era bruta, i em tenien lligat tot el sant dia en un jardí. No em raspatllaven, ni em rentaven,ni em treien de passeig. Sempre era fora, a l'exterior. No tenia un cobert per passar les nits fredes d'hivern , per aixoplugar-me de la pluja o de la calor asfixiant de l'estiu. Era un gos guardià i cap persona em feia cas perquè per a ellls no existia, no era important. En Jordi es va sentir impressionat per aquell dolor. Un estat al qual ell també estava estretament vinculat. Va acariciar-ne el llom i va notar totes i cadascuna de les costelles. Ho he entès, va confirmar, sabent que el gos també el comprenia.

- Me'l quedo .És possible que me l'endugui avui?

- Cap problema, ja ens coneixem d'anys. Te l'emportes i jo ja preparo els tràmits. T'aviso quan tot sigui a punt.

- Per cert, com es diu?

- No ens ho ha dit. Qui sap, potser ni li va posar nom!

- Llavors li diré Baloo.

En Baloo era un pastor alemany desnutrit, vell, gairebé cec per les cataractes i amb dificultats per caminar a causa de l'artrosi, però l'únic que importava aquell matí calorós de principis d'estiu era que havia estat un animal afortunat. Sí, aquell dia s'havia llevat amb nous aires per a ell. Tenia una oportunitat de viure amb dignitat el que li quedés vida, perquè un home d'ulls de gat se l'havia endut d'aquell infern i li havia promès que tindria cura d'ell fins al darrer moment.

Continuarà...

El de la foto és en Baloo.