Cada vegada que respires

Capítol 22, 15a part: Fi. Observant darrere el teló.

Continuació 12 de març de 2011

La Míriam es va tapar la cara amb les mans i va començar a plorar a sotragades. Estava molt alterada. No entenia com aquell noi s'obstinava a ferir-la constantment, sense donar-li una treva, un espai per respirar i recuperar l'alè. Ell tenia l'habilitat d'un bon tirador que sempre sabia com encertar la presa per abatre-la d'un sol tret, malgrat que en el seu cas en particular preferia deixar-la agonitzant per recrear-se en el dolor que provocava. Així era en Pau, com no ho havia vist fins aleshores? Era cruel amb ella!

- Per què em tractes tan malament? Tu no en tens ni idea pel que estic passant.

- Para de fer-te la víctima, vols? A mi no em fots gens ni mica de pena. Esteu folrats de diners i no crec que et vinguin de vint putos euros! El que vols és trencar el grup, fer fora la Cristina, que et penses que no ho veig?

La Míriam només volia ser a casa. Se li va girar d'esquenes per no escoltar-lo, ja en tenia prou d'insults per una tarda! Tenia mal de cap o estava marejada, no ho sabia. O potser era la tensió que li havia pujat o baixat de cop. Havia de tocar el dos. Va sentir que algú l'agafava.

- Míriam, no em deixis amb la paraula a mitges. Què t'has cregut?

Després dels crits, va venir la discussió. En Pau cridava, l'Úrsula cridava, l'Adri cridava... en tant que ella es tapava les orelles per no sentir. Per arrodonir l'espectacle, que tots els transeünts podien visionar gratuïtament, va entrar en escena l'Enric, que portava molta bilis acumulada de feia setmanes. En realitat, li va faltar temps per posar-se al mig.

- Nano, disculpa't o et juro que et trenco la cara ara mateix! _ va saltar amb els nervis a flor de pell. Feia una eternitat que li tenia jurada a aquell tio, encara que sempre s'havia retingut per l'Adrià. Aquella era l'ocasió , finalment. El va engrapar per la jaqueta per fotre-li un vol d'hòsties quan la Míriam va intercedir per separar-los. Va anar de ben poc que no li encastés el puny al centre de l'estómac!

- Prou, pareu, pareu, si us plau! És pel meu pare! Estem arruïnats i ni tan sols hauria d'haver acceptat els diners que m'ha ofert perquè sortís a divertir-me! Bé, ara ja ho saps! Estaràs satisfet, no? Sempre l'has odiat, des del primer dia!

- Jo... no... ho sento... jo... no ho sabia... perdona...

En Pau es va quedar d'una peça, gairebé sense paraules. Volia abraçar-la, omplir-la de petons, caure als seu peus demanant-li perdó, però l'únic que va fer va ser callar. Va veure-la fugir del seu costat recolzada pels amics. Ell en quedava apartat.

Continuarà...

La de la imatge és la Miriam.