Cada vegada que respires

Capítol 10: Iota. La teoria de l'acció i de la reacció.

Iota. La teoria de l'acció i de la reacció.

principis de maig de 2009

Feia mesos d'ençà que el seu pare l'havia deixat de banda, com si mai hagués existit. Ja no es quedava absort contemplant-la, per molt que s'esforcés a estar bonica, ni la mirava quan es va posar aquella faldilla minúscula amb aquell jersei tan ajustat que li ressaltaven les formes arrodonides del cos. Quan sortia al carrer, la sobtava adonar-se que era el centre d'atenció de molts homes que es giraven en veure-la passar, i pel que feia a en Pau estava més carregós que mai, fet que a ella la irritava d'allò més. Ell, en canvi, que sempre l'havia admirada , semblava immunitzat contra la seva bellesa. I la Míriam, en comptes de sentir-se alliberada, se sentia sobrepassada per aquella transformació que la desconcertava deixant-la totalment bloquejada. Com podia ser? Qualsevol psiquiatre hauria estat encantat de psicoanalitzar-la, segurament amb ella haurien redactat un bon treball de tesi. Podia imaginar-se el títol del doctorat Estudi sobre com un assetjador es pot convertir en objecte del desig de la víctima. Sí, possiblement arribaria a ser un èxit en el món científic, ja que el seu cas havia de ser per força singular per la seva raresa. Tenia disset anys, era una noia intel·ligent, i sabia que aquella situació l'estava desequilibrant emocionalment. Divagava, tenia el cervell rovellat i un cos que no responia a cap estímul exterior. Senzillament es deixava endur per un corrent que se l'emportava mar enllà a la deriva; potser s'ofegaria i ningú la trobaria a faltar. Necessitava un punt de suport on agafar-se que l'ajudés a mantenir-se en terra ferma. Feia massa que havia perdut el referent que la guiava, que l'amorosia amb paraules dolces que l'ajudaven a sentir-se millor quan encara era una criatura. Per què el seu pare l'havia abandonada?

dimecres, maig 2009

La seva mare havia sortit de compres amb una llista enorme. Que m'acompanyes? _ havia preguntat a la seva filla, abans de marxar. Però la noia havia respost amb un avorrit i desinteressat. He d'estudiar i tinc deures per fer, cosa que no era del tot certa, malgrat que li proporcionava l'excusa perfecta per no anar-hi. Sabia que quan la seva mare sortia a comprar perdia el nord i es podia passar hores donant voltes per la ciutat, abans no trobava tot allò que buscava. Era una dia càlid de mitjans de primavera i el seu pare era a casa. La Míriam es va asseure a la punta del llit expectant. Sabia que vindria a buscar-la. No podia ser d'una altra manera. Feia mesos que no coincidien mai a casa i el seu pare no desaprofitaria aquella oportunitat que se li oferia. Segurament es disculparia per haver-li fet el buit durant tant de temps i ella, que en el fons se l'estimava, el perdonaria. Llavors tot tornaria a ser com al principi.

Portava una camiseta de tires violeta i uns pantalons curts que la feien desitjable. N'era conscient. Mentre esperava, es va entretenir mirant-se al mirall que tenia enfront dels peus del llit. Començava a notar-se els cabells humits per la xafogor i se'ls va recollir en una cua informal.

Tan aviat com va començar a avorrir-se, va prendre consciència primer del pas dels segons i després dels minuts. Les agulles del rellotge avançaven amb lentitud, d'acord amb aquella tarda humida i monòtona . Ell continuava sense venir.

Continuarà...

La de la foto és la Míriam