Cada vegada que respires

Capítol 22, 19a part: Fi. Observant darrere el teló.

Continuació 5 d'abril de 2011

- Intueixo que no em creus, m'equivoco?_ l'Úrsula va agafar aire, va abaixar les parpelles buscant la concentració. Un , dos, tres, quatre segons. Eureka, ja ho tenia! Va donar les gràcies mentalment a un dels seus avantpassats per part de mare que l'ajudaven en les seves visions i va obrir els ulls. _ Perquè vegis que tinc raó et donaré una prova que no podràs refutar. Quina hora és?

- Com?

- Quina hora, punyeta!

- Les set.

- Molt bé. Abans de cinc minuts entraran per la porta l'Albert i l'Adrià amb una bossa enorme de crispetes...

- Però si això ho sé jo i tot! Han anat al cine del costat a comprar-les! Aquesta és la teva demostració empírica dels fets?

- Calla i escolta! Al mateix temps sortirà l'Enric del lavabo que pel que em temo pateix de restrenyiment, per cert fes-me memòria perquè li hauré de receptar algun remei casolà. Veus l'home que està assegut llegint el diari? Quan s'aixequi per marxar ho farà sense mirar i xocarà amb l'Albert i l'Adrià, llavors les crispetes volaran pels aires. Ah, la Cristina entrarà dient que ha de marxar, encara que en realitat tot és una excusa perquè està emprenyada amb tu.

19.03 de la tarda. Fets: dos nois joves, d'aspecte saludable, constitució atlètica, un d'uns trenta anys, l'altre d'uns vint, entren al local, saluden i ensenyen un enorme paquet de crispetes a uns amics que tot sembla indicar que els estaven esperant asseguts en una taula al fons del local a l'extrem dret en concret. Els que esperen, un noi i una noia, d'entre vint i vint-i-cinc, aquesta darrera d'aspecte dubtós, possiblement amics perquè no quadren com a parella, ell vestit esportiu i de mirada desperta, possiblement universitari, ella una mena de bruixota esotèrica amb uns cabells que semblen un coi de matoll de teranyines, aixequen les mans en senyal d' Ah, per fi sou aquí, que bé! De manera simultània, un home, de mitjana edat i d'expressió cansada, un executiu?, que llegeix un diari de tarannà conservador en català fa el gest de marxar. Plega el diari sota l'aixella, enretira la cadira, s'aixeca sense mirar i... catàstrofe! Una col·lisió produeix una pluja de crispetes en diferents direccions. S'alternen expressions de disculpa amb d'altres del tipus Hòstia puta! d'un dels nois abans esmentats en l'informe, d'aspecte saludable entre els vint i els trenta anys. Per acabar de documentar els fets apareix un tercer noi de cabells llargs amb barba, okupa?, que s'apropa a la parella asseguda, tot comentant que Ho sento, tios, però vaig restret. Úr, m'hauràs de receptar algunes herbes... I ara sí, per concloure, accedeix al local una noia sense cap tret a destacar, que també va cap a la taula de la parella d'amics, noi normal, universitari?, i noia d'aspecte dubtós asseguts al fons, a l'extrem dret del local. Em sap greu, he de marxar perquè he de fer un encàrrec per a la meva mare.

En Pau que sempre havia estat una persona racional, que tenia una fe cega en la premissa: Només crec allò que veig , va arribar a la conclusió que potser sí que l'Úrsula tenia un do que ell difícilment podria arribar a entendre mai. Aquella mateix nit va telefonar a la Míriam que, sí, va respondre a la seva trucada i, sí, va acceptar les seves disculpes. Ara només calia confiar que la resta de les prediccions es complissin. Aquella nit va tancar els ulls amb un somriure als llavis mentre somiava que era amb ella i que podia tornar a tocar-la.

Continuarà... 

La de la imatge és l'Úrsula.