Cada vegada que respires

Capítol 19, 13a part: Sigma. Tot és qüestió d'eleccions.

Continuació 4 de desembre de 2010

L'Úrsula després d'escoltar-la amb atenció va esborrar la referència paterna de manera intencionada. Va desviar el tema centrant-se en el gos.

- Però l'animal està bé, no?

- Sí, però la recuperació després de passar per quiròfan està sent molt lenta i no sé... veig el meu pare tan amoïnat, que em fa pena. A vegades tinc la sensació que...

- Que què? El teu pare ja és grandet per espavilar-se!

- Sí, només que està tan sol! Depèn molt d'en Baloo i estic convençuda que li vindria un atac si el perdés.

- Míriam et preocupes massa pels altres. Oblida't d'ell.

- De qui s'ha d'oblidar? _ en Pau estava repenjat contra el marc de la porta mentre les observava amb suspicàcia, com si no les tingués totes. Portava els braços creuats i feia un posat seriós que no deixava dubte: imposava un respecte quasi reverencial que marcava unes barreres entre ell i les noies. No era cordial.

- De ningú en particular. Tonteries! _ va contestar l'Úrsula.

- I? _ va insistir en Pau que, tant per l'actitud com per la mirada hostil amb què observava la Míriam, havia adoptat el paper d' un policia que investiga un assumpte tèrbol en el qual la principal sospitosa era la seva parella.

- No sé què vols que et digui! _ va protestar ella, intranquil·la.

- De què parlàveu? Heu callat de cop quan m'heu vist. _ va remarcar desconfiat.

- Voldràs dir que has tallat l'Úrsula quan estava parlant! _ la noia va respirar irritada i va prosseguir._ Parlava del meu pare i...

- Ai, el papa!_ la va interrompre sarcàstic. En Pau ho tenia clar: volia fer-li mal , projectar tota la ràbia cap a ella, la principal causa del seu no-viure.._ Es nota que no tens gaires maldecaps que sempre estàs patint per ell!

- M'estàs vacil·lant? A què ve aquest comentari?

- Ei que no me'n ric, jo! Per què ho dius? Et parlo seriosament, de bon rotllo, com a parella. Estàs una miqueeeta obsessiva per en Jordi . Ep, que això no ve d'ara, que ve d'enrere! Només faig una constatació d'uns fets.

- Per començar no faltis al respecte al meu pare dient-li Jordi . Segon: a mi no intentis psicoanalitzar-me, entesos?

- Perdona, que no és el seu nom? És que no sé per què t'emprenyes!

- De què vas?

- Jo? De res!

- Què vols, que ens barallem?

- Per?

- Te'n fots de mi o què! _ va cridar la Míriam que va donar un cop de puny damunt de la taula enrabiada.

- El que passa és que t'amoïnes per tothom menys per mi, que sóc el teu xicot no sé si ho recordes! _ va esclatar en Pau per fi. La veritat directa, sense subterfugis.

- Ja m'ha estàs ratllant amb el mateix de sempre! Si no t'agrada com sóc, deixa'm i que cadascú faci la seva, ben fàcil, no?

- Ei nois! Què són aquests crits?_ va aparèixer l'Adri seguit de l'Albert i l'Enric que feien cara de no entendre res de res.

- Tranquils, què us passa?_ va intervenir l'Enric, sempre pacificador com una ONG que porta damunt de les seves espatlles tot el patiment del món.

En Pau es va quedar silenciós, amb els ulls baixos. Mai abans l'havia vista així, amb tota aquella frustració acumulada. El més lamentable era que estava convençut que tot plegat tenia a veure amb l'home que s'havia interposat entre els dos i sobre el qual ella s'havia mostrat absolutament hermètica. Què podia ser si no? Totes les preguntes continuaven obertes: qui, què, com, quan, on , per què. Així, la seva relació flotava entre una nebulosa on existien espais foscos que ell no podia catalogar perquè els desconeixia. D'altra banda, cada dia que passava es qüestionava si era millor saber tota la informació que ella li negava amb el seu mutisme o si, potser, era millor mantenir-se en aquella ignorància plàcida que generava no tan sols falses confiances sinó també un excés d'inseguretat.

- I bé, Pau? No et penses disculpar amb mi? _ va preguntar-li la Míriam.

- És per ell que estàs tan nerviosa?

- Em tornes a parlar del meu pare? Per què no tinc clar que et segueixi!

- No, et parlo d'ell. _ va recalcar sabent que el seu recel no era bo, però que era una cosa que no podia evitar, que el cremava per dins.

- Increïble! Saps una cosa? en començo a estar farta de tanta desconfiança! Crec que aconseguiràs que t'avorreixi, ho dic de veres! _ li va etzibar indignada alhora que sortia per la porta empentant-lo. Va recollir la jaqueta i va marxar escales avall corrent com una esperitada, perseguida pels crits dels seus amics que volien que es quedés per intentar arreglar el que possiblement no tenia solució.

- Míriam, espera! , on vas?, intenteu parlar-ho a soles, no li facis cas...

La de  la foto és l'Úrsula.