Cada vegada que respires

Capítol 18, 6a part: Ro. O blanc o negre.

2a setmana d'octubre de 2010

La Isabel va tancar els ulls mentre s'empassava un deliciós melindro sucat en un tassó de xocolata desfeta, calenta, quasi cremant, espessa i eròticament plaent. El melindro se li desfeia entre les dents quan el mastegava deixant-li aquell regust tan dolç a la boca. Havien acabat de dinar un àpat consistent a base de carn rostida amb patates al forn d'acompanyament. Les postres, obligades, acabaven d'arrodonir el dinar. Deliciós. S'havia engreixat algun quilet de més, sobretot se li notava al cul, als malucs, a l'estómac però sobretot al pit, cosa que fascinava en Jaume que repetia amb entusiasme que hauria estat la model perfecta de qualsevol pintor de renom de l'època barroca; una dona grassoneta, tot formes i molta carn. Hauries estat una de les muses de Rubens quan va pintar Les tres gràcies. Ets una dona de bandera, Isabel. La imaginació va volar més enllà de les parets de la cuina extraviant-se entre els llençols tacats de suor de l'habitació del seu Jaume, l'home que la sabia fer vibrar intensament cada vegada que es trobaven.

En Jordi va beure d'un glop el cafè amargant que li va cremar la punta de la llengua. Va contemplar la seva filla, abstreta, amb un got de llimonada entre les mans. Era una noia fràgil i delicada que , malgrat l'aparença angelical que la caracteritzava, l'havia sabut seduir feia unes setmanes valent-se d'una experiència en les arts de l'amor que ell no recordava haver-li ensenyat mai i que la seva ment emmalaltida associava amb el seu competidor natural: aquell Pau melodramàtic que l'havia recuperada a través de la compassió i la culpa, aconseguint de pas que l'empentés de nou fora de la seva vida. Així era. Ell només havia estat un cos i la noia n'havia fet ús pel seu gaudi en un moment de debilitat, per seguidament arraconar-lo com un andròmina del passat que havia endreçat en les golfes del seu imaginari. Era evident que ella havia jugat amb els seus sentiments i es va preguntar per què la Míriam sempre tergiversava la veritat, dient o fent coses que tenien la solidesa d'un vent que quan bufa amb força no deixa res en peu, excepte una realitat sense ornaments, grisa i sòrdida. Quan ella el va enxampar mirant-la, va defugir la vista a l'instant. Una fiblada de vergonya, rancúnia i humiliació, el van fer miques per dins en saber-se sorprès.

La Míriam es va alegrar quan el seu pare els va notificar que havia aconseguit un projecte de reforma molt important de dos pisos. Ara que ja ha passat tot us puc dir que estava molt amoïnat per la feina, que no sabia si tiraríem endavant gaire temps més, però amb aquest projecte tenim gairebé garantida la continuïtat. De tota manera, hem d'anar amb compte, perquè la situació tampoc és com abans. Com a mínim, ja no patiria tanta pressió sobre les seves espatlles. Això l'alegrava més per a ell que pel que significava pel conjunt de la família. No era una noia ambiciosa, ni malgastadora, fama ben merescuda que s'havia guanyat la seva mare a base de comprar de manera compulsiva vestits que no necessitava i altres estris que no servien per a gran cosa, excepte per acumular pols en un prestatge. Ella no era d'aquesta mena, per sort!, i això havia pogut ajudar a equilibrar el delicat pressupost familiar dels darrers mesos. Fos com fos, el problema econòmic havia quedat enrere. El pare els havia tornat a conduir cap a una zona estable , on les seves vides quedaven resguardades de la incertesa i de la inestabilitat, tot assegurant-se d'apartar-les al màxim de les restriccions que els hauria imposat una fallida. Un conflicte resolt, sens dubte, si bé quedava en suspens la relació afectiva amb un pare que s'havia tornat a arreplegar com un cargol dins de la seva closca , entossudit un altre cop a evitar-la. El que realment l'esmicolava era saber que ell s'havia tancat en banda després de la discussió de l'altre dia. Ara únicament quedava per resoldre si podria franquejar la barrera d'odi i ressentiment que ell s'havia edificat al seu voltant amb notable sofisticació o si hauria d'acabar encabint-lo en el seu llistat de fites impossibles.

Continuarà... 

La de la foto és la Isabel